Fet

Manel Alarcón | 07/05/2013 07:00 @calendureta

No s’ha sentit massa el tercer gol per la tv com el segon. Açò em va comentar un amic que havia vist el partit per la televisió i, crec que té raó. El gol d’Ángel va ser una altra cosa, el crits van quedar ofegats per moltíssimes llàgrimes. Personalment mai no m’havia emocionat tant amb un gol, possiblement ni amb el gol de Cuxart a Barakaldo o el de Nino ací contra el Melilla, ni el tercer contra el Valladolid que ens ficava en la final del Play-off. Tampoc no ho vaig fer el dia del Granada, o amb els descensos a Bilbao i Jaén. Almenys amb l’emotivitat de diumenge. Ho reconec, va ser entrar la pilota i començar a plorar. Molts records al cap, molta merda menjada, moltes persones que m’han acompanyat en aquesta travessia pel desert de les catacumbes futbolístiques. Però no vaig ser l’únic, mirava davant, mirava darrere, a esquerra i a dreta, i no era l’únic, i gent que no coneixies venia a abraçar-te, i els que coneixies de tota la vida sense dir paraula venien a tu amb els braços oberts. Per això, va ser per això, el motiu pel qual en la televisió el tercer gol no es va sentir tan atronador com els dos gols primers. Només els que vam viure eixe moment a la gàbia sabran de què parle. Ja està, ara sí. Fi a dues dècades i mitja de maldecaps, decepcions, tristeses. El pròxim divendres, independentment del que facen els rivals dissabte o diumenge, aquest poble ha de celebrar com cal l’ascens a primera si som capaços de guanyar el Barça B i, jo personalment no tinc cap dubte que ho farem. Davant la crisi, el futbol és un via d’escapament de tots els problemes que ens envolten. Mentre tornava de Vila-real un bon amic deia pel mòbil que el futbol estava sobrevalorat, ho va dir quan va saber la reacció dels milers de seguidors que festejaven l’ascens a La Plana. És molt probable que el futbol estiga sobrevalorat, com tantes altres coses en aquesta vida, però resulta curiós que ho diga tot just la setmana que cauen els dos equips mediàtics en la Copa d’Europa –el meu amic és sobravaloradament seguidor d’un d’ells- i respecte de gent que portem anys esperant una alegria com aquesta, quan he vist aquest gran amic emocionar-se de forma semblant amb un d’eixos dos equips. Els que som de l’Elx, els que vivim el dia a dia dels futbolistes a qui podem donar-los la mà abans o després d’un partit i no a uns senyors que són a 500 quilòmetres de casa nostra, el futbol…bé, el futbol no, l’Elx, és la cosa més important de la vida de les coses menys importants de la vida, i sí, possiblement sobrevalorat, però el que no podran negar és que la ciutat viurà durant els pròxims dies i setmanes un estat d’alegria permanent, molt lluny de quan ho fan els de sempre. Bona falta fa una dosi d’optimisme i bona cara tot i que siga pel sobrevalorat futbol. Robi es jubilarà com a l’últim jugador que marcà l’últim gol que ens donava un ascens a 1ª. Robi mateix, Miguel, Bracun, Sixto, Claudio, Benito Sánchez, Boria…deixaran pas als Albacar, Manu Herrara, Coro, Gil, Xumetra, Pelegrín, Rivera i cia…Hui, ha tornat a eixir el sol, hem tornat als problemes diaris de cadascun, però ho fem d’una altra manera, més alegres, més contents i, més orgullosos de ser i sentir-nos il·licitans i de l’equip del nostre poble. Em diran que he de respectar-los, que no he de criticar la seua opció futbolística. Paraula que respecte moltíssim els seguidors de sofà i bar…paraula. Evidentment, no els ficarem tots en un mateix cabàs, però hui em sent moralment obligat a fer alguna referència a eixa gent que sempre t’ha mirat estrany per una cosa tan normal com ser de l’equip del teu poble. Sense complexos.

Compartir esta entrada: